Després de dos mesos de baixa, em moria de ganes de fer un viatge de conte. Dilluns passat va arribar el moment, i prometent que faria bondat (res de córrer, aixecar pesos ni fer esforços), em vaig enfilar a un avió cap a Brussel·les, camí del Festival Internacional de Contes d’Alden Biesen.
Dilluns, 18 d’abril
No és fàcil arribar al castell d’Alden Biesen: hi ha pocs trens directes, i el retard dels autobusos d’un aeroport que encara lluita per recuperar la normalitat després dels terribles atemptats del 22 de març va esgarriar la meva combinació de trens. Per acabar-ho d’adobar, l’escàs marge per canviar de tren a les estacions d’enllaç, sumat a la meva lentitud actual (res de córrer, etc.) em va fer perdre un parell de trens, doncs quan arribava a l’andana correcta, veia com el tren, davant dels meus nassos i amb una puntualitat irritant, marxava rabent cap al seu destí, que per a mi semblava inabastable.
Finalment, Guy Tilkin, director del festival, em va socórrer amb una trucada telefònica amb informació valuosa i precisa: «Baixa a la següent estació, ves a l’andana número 7, hi ha un tren que surt a les 16:43, i que avui porta 6 minuts de retard. És un tren directe, ja no hauràs de baixar-te fins a Bilzen». I per fi, com si, per art de màgia, trobés la manera d’entrar a l’andana 9 i 3/4 freqüentada per Harry Potter i companyia, vaig pujar al tren salvador. No va ser un viatge exempt d’emoció: a l’estació de Hasselt, el revisor em convidà a traslladar-me als primers vagons, ja que la resta del tren moria en aquella estació, i en traslladar-me als vagons capdavanters, amb seients tous i portes a l’antiga que recordaven temps passats, no se m’hauria fet gens estrany trobar-me amb la màquina de vapor de l’exprés de Howgarts al davant. No és pas fàcil arribar fins al castell d’Alden Biesen, certament, però potser aquí rau part del seu encant. Com si formés part d’una mena de ritual de pas del món ordinari a l’extraordinari.
Vaig creuar les portes del castell passades les 18:00, i la meva actuació era a les 19:30. Tenia el temps just per saludar, deixar les meves coses a l’habitació, preparar-me i anar cap a la sala per fer la prova de so. Em vaig estirar 15 minuts al llit, esgotada, observant el sostre en punxa de l’habitació, amb unes bigues enormes que travessaven l’habitació: així doncs, això devia ser el que veien els personatges dels contes abans d’anar a dormir… Vaig activar l’alarma del mòbil: no fos cas que l’habitació hagués estat abans de la Bella Dorment, doncs només d’entrar ja m’havia envaït un sopor molt temptador.
La sala on anava a actuar est trobava a l’antiga escola d’equitació, perfectament condicionada com a teatre, i a partir de les set, amb una puntualitat exemplar, el públic va començar a desfilar i ocupar seients a unes grades on s’esperaven cap a 300 persones. Hi havia gent que em saludava amb Buenas tardes o Buenas noches, segons prenguessin com a referència l’horari belga o l’espanyol, i em miraven amb una barreja de timidesa i complicitat. Contar per a un públic que estudia espanyol des de fa poc temps sempre és un repte, doncs no només implica l’esforç addicional de contar totes les històries en present; a més, genera tota una sèrie de dubtes sobre quin tipus d’expressions seran més adients i comprensibles, i tot plegat sense perdre el to de la història.
Els contes que conformaven la sessió ja han viatjat arreu. Els he contat moltes vegades, tant en les meves llengües maternes (català i castellà) com en anglès o francès, de manera que gran part del seu valor rau en recursos no verbals, com ara onomatopeies, gestos i ritme (principalment, a través de la repetició). Així doncs, em vaig centrar en el present, i els contes van anar desfilant. En començar el primer conte, hi havia una expectació ben curiosa, que després vaig entendre: ells estaven tan encuriosits de veure si em podrien entendre, com jo de veure si ells seguien la història. I em van seguir tot fent camí amb L’avi, el nen i el ruquet, i fins i tot em van acompanyar amb el tirititan-tan-tan. A partir de llavors, tots ens vam relaxar i vam començar a gaudir dels contes plegats. De la mateixa manera que jo mirava de narrar d’una forma més aclaridora, ells també m’anaven guiant amb les seves reaccions, ja fos amb el riure, o bé deixant anar un «ohhh» de sorpresa o un «ahhh» de complicitat amb La gallina negra, participant amb les repeticions, les onomatopeies, i fins i tot el Patim-Patam-Patum d’en Patufet. Va haver un moment molt especial, en començar La pedra que fa sopes, quan el soldat fuig de la guerra i en tornar a casa, es troba que ja no té casa: en un parell de mirades del públic, em va semblar veure la història des dels seus ulls, i com s’emocionaven amb aquella imatge, i jo amb ells. El conte de Jan i Guida, l’excusa perfecta per donar un repàs als dies de la setmana, es va rebre amb gresca i tendresa alhora. Cap al final, però, quan contava L’hermosura del món, una meravellosa versió mallorquina del conte de l’Amic fidel (ATU 516: Faithful John), que parla de l’amistat incondicional d’un cavaller musulmà i un rei cristià, vaig veure com una part del públic tenia dificultats per seguir la història. Era el conte més llarg i complex de la sessió, i sens dubte degut al cansament, jo estava essent menys clara del que em pensava. Per fortuna, es van tornar a engrescar amb les Avellanes d’ay, ay, ay, un conte molt divertit que fins i tot té una menció especial a l’Índex Tipològic Internacional del conte popular (ATU 860: Nuts of «Ay ay ay!»), i em vaig acomiadar amb molt bona sensació.
Hi ha una cosa que no té preu d’aquest festival: el fet de poder xerrar amb el públic després de la funció, intercanviar impressions i aprendre de l’experiència. Alguns alumnes se’m van apropar per a dir-me que els havien agradat molt els contes, gratament sorpresos, doncs només feia un any que estudiaven castellà. Una de les meves pors, que les repeticions es fessin pesades, s’esvaní davant el comentari d’una estudiant: «Si al principi no entenia alguna cosa del conte, com que repeteixes molt les paraules, en acabar el conte ja ho podia entendre tot».
També és una forma de canviar coses: gairebé tots, llevat dels estudiants de quart curs, havien trobat difícil de entendre L’hermosura del món, i això em va fer replantejar-me canviar aquest conte per un altre de més senzill. Però algunes professores que venen sovint al festival, em van fer canviar de parer: «No el canviïs, és un conte preciós i poc comú, només cal que primer t’asseguris que han entès les paraules clau, i podran seguir-lo sense problemes». Un altre consell que em van donar va ser de fer una pausa de 5 minuts a mitja funció, doncs als principiants els costa mantenir l’atenció tant de temps («No pateixis, seran 5 minuts d’aquí, no d’allà, aquí la gent és molt respectuosa amb el temps »), i presentar-me abans de començar, cosa que normalment defujo, ja que prefereixo anar directa als contes: «Les frases de presentació són el que primer aprenen a classe, i els agrada escoltar qui ets, d’on vens… és terreny conegut per a ells». L’adrenalina de l’actuació em va donar forces per seguir parlant una bona estona amb alumnes i professors i retrobar-me amb companys narradors que també finalitzaven la jornada amb una cervesa en bona companyia. També per comentar la jugada amb Carles García, que havia narrat pels estudiants de nivell avançat, i es passejava desbordant energia per la sala, atenent els estudiants que havien vingut a escoltar les seves històries de vida, però cap a les onze, el meu cos em va donar la senyal de retirada, i vaig marxar cap a la meva cambra del castell (i ho dic i ho torno a dir, si cal, ja que no és cosa que pugui dir cada dia.)
Dimarts 19 d’abril
L’endemà, en llevar-me, de la finestra estant veia l’entrada del castell, els camps, el temple de Minerva… Lluïa un sol tímid, un dia perfecte per passejar pels voltants, però el meu cos encara estava mandrós, potser mancat d’energia. Des d’allà veia entrar pel pont grups d’escolars de totes les edats, disposats a escoltar contes per tots els racons del castell. Aquest festival reuneix durant una setmana narradors de diferents països i regions que conten en les seves llengües d’origen, i el públic consisteix en estudiants d’idiomes, ja sigui nens, joves o adults. L’assistència al festival s’ha convertit en una de les seves activitats anuals, gràcies a l’excel·lent tasca de l’equip del festival, que cuida amb molta cura la relació amb les escoles.
Em pregunto la quantitat de gent que entrarà per les portes del castell aquests dies, disposada a escoltar contes. I com que no tenia cap actuació fins a dos quarts de vuit del vespre, vaig aprofitar per a fer com ells: seguint la recomanació d’en Carles García, qui molt sàviament ja havia arribat diumenge i ja coneixia el programa del dia, vaig anar a veure la sessió de Tom Van Mieghem i Julie Boitte, acompanyats del músic Peter Verbeckmoes, una versió del conte popular rus Ivan Tsarevitch. Realment pagava la pena; em va fascinar la seva narració a tres veus, on el neerlandès, el francès i la música es repartien a parts iguals la narració de la història. Un joc constant entre similituds i sonoritats de les llengües, els gestos, el ritme i unes melodies encomanadisses, que em recordaven una barreja de sonoritats eslaves, balcàniques, klezmer i fins i tot de chanson française… Algunes encara segueixen ballant-me pel cap, com un mantra. Gràcies per la similitud amb l’alemany, vaig poder seguir una mica les parts en neerlandès: no es tractava d’una narració en paral·lel, més aviat els narradors anaven construint una història a partir del que narrava cadascun, i quan començava a fer-se’m difícil seguir la trama, tot seguit em rescatava un gest, un moviment, una frase o una melodia en francès, i em feia tornar a la història. També em va ajudar el fet d’haver treballat amb una variant kirguís d’aquest conte, L’ocell daurat i les pomes de la joventut, i vaig gaudir de valent amb els jocs malabars d’aquests tres artistes.
Havent dinat vaig anar a veure El príncep silenciós de la Mia Verbeelen i la Nathalie Bondoux, també en neerlandès i francès, un conte marc que servia d’excusa per entrellaçar històries de diferents cultures. La bodega estava plena de públic adolescent, i em va admirar veure com escoltaven la història, que barreja parts en neerlandès i francès. Semblaven molt acostumats a alternar dues llengües tan diferents, o potser només eren diferents per a mi. Tot plegat em va fer pensar molt sobre la narració multilingüe, i Alden Biesen semblava el lloc perfecte per reflexionar-hi. Tanmateix, potser va ser degut a l’hora, tot just havent dinat, o al cansament del dia anterior, el cas és que va arribar un moment en què em costava seguir el fil de les històries dins de la història, i tan bon punt acaba la funció, vaig aprofitar per escapolir-me a la meva habitació i fer una llarga migdiada.
Al vespre, ja recuperada, vaig anar cap a la sala: 300 persones més esperaven els contes, doncs el castellà és un idioma força popular, i només de començar, tothom es va concentrar en l’escolta. Aquesta vegada vaig eliminar en Patufet del menú i vaig proposar una pausa de 5 minuts. A la segona part, vaig veure cares d’expectació i alleujament al final del conte El vestit de perles, quan vaig revelar un final més enllà de la venjança. I en arribar a L’hermosura del món, vaig aturar-me en el mot «hermosura», en els moments més complicats de la trama… I va pagar la pena l’esforç, doncs vaig veure que aquesta vegada havien seguit amb mi tota la història. En acabar la funció, una professora em va felicitar per narrar en present: «Jo sé bé prou com costa, doncs porto molts anys donant classe a principiants!», i em va ensenyar una llibreta on havia pres nota de les paraules i expressions que jo havia fet servir als contes, que faria servir com a material de classe: «Recordar una determinada expressió dins del conte els ajuda a fixar estructures o expressions més fàcilment», assegurava. Pel que em diuen alguns professors, el Festival d’Alden Biesen és un esdeveniment esperat pels estudiants, i hi ha grups que repeteixen cada any. Em vaig disculpar per no haver-me presentat com calia, però un home del públic va dir: «No pateixis, no era necessari, sabem qui ets, t’hem buscat a Google». És ben bé que avui Sant Google fa part de la feina…
Ací i allà trobava gent del públic que em preguntaven sobre detalls dels contes ben curiosos: «Què vol dir pisar?» «Gallina i pollo vol dir el mateix?». I també em parlaven de la seva fascinació pel nostre idioma, del seu vincle amb la nostra cultura, i em preguntaven d’on vinc, cap a on vaig…
I parlant d’anar i venir… penso que demà mateix ja em toca tornar cap a casa. I em vaig acomiadant del públic, que ja fa via cap a casa, dels companys, de l’equip d’Alden Biesen, agraint-los la seva amabilitat i les seves atencions… I l’endemà, després de dormir per darrera vegada a la meva cambra de princesa i esmorzar en bona companyia amb altres narradors que acaben d’incorporar-se al festival, vaig deixar el castell, vaig fer el recorregut a la inversa de trens (ara ja coneixia els trucs), taxi (els autobusos seguien absents) i avió, i el món real va anar esborrant les empremtes del món extraordinari, de manera que avui, una setmana després, ho poso tot per escrit abans de començar a confondre el que he viscut amb el que he somiat.
