susana tornero

El mes de desembre acostumo a rellegir els dos volums d’El cercle dels mentiders, la recopilació de contes filosòfics del món sencer de Jean-Claude Carrière, a la cerca d’un nou conte amb què iniciar l’any. Aquest ritual em fascina, perquè malgrat que els llibres no canvien, cada any descobreixo en ells alguna història que fins llavors m’havia passat desapercebuda i que, de cop i volta, cobra un nou sentit segons les meves vivències. Com aquest relat que Carrière atribueix a Charles Peguy, però que possiblement tingui un origen més antic, com sembla indicar la variant japonesa El picapedrer (ATU 555) recollida al Crimson Fairy Book d’Andrew Lang, versió que l’any 2018 vaig adaptar per a la sessió de contes itinerants “Què diuen les pedres”, on narrava contes pel casc antic de Barcelona, a l’era pre-covid. Tots dos contes, si bé abans em parlaven sobre la insatisfacció humana, actualment em fan pensar en la serenitat interior que genera descobrir de sobte que la teva vida cobra sentit. Perquè els llibres no canvien, però els ulls que llegeixen les històries conserven intacta la capacitat d’aprenentatge fins a la fi dels seus dies.

Conten que un pelegrí es va trobar amb un picapedrer i li va preguntar:

—Què feu, bon home?

I el picapedrer va respondre:

—Que no ho veieu? Em deixo la pell picant pedra, exposat al fred, la pluja, el sol, i tot per una misèria. No hi ha un destí pitjor que el meu!

El pelegrí va continuar el seu camí fins a topar-se amb un altre picapedrer, i li va preguntar:

—Quina feina més dura, no?

I l’home va respondre: 

—Bé, podria ser molt pitjor: com a mínim em permet donar de menjar la meva família. Feina no em falta, i treballar a l’aire lliure em permet veure passar la gent… Hi ha feines molt pitjors.

Per últim, un xic més lluny, el pelegrí va veure un tercer picapedrer, i en fer-li la mateixa pregunta, l’home, tot mirant-lo als ulls intensament, va dir:

—Estic construint una catedral.

Bon any i bons contes

Read me in English
Léeme en Castellano

De vegades fem coses sense pensar gaire el perquè. Com per exemple, tocar fusta per atraure la bona sort. Tot rellegint The Mythic Bestiary de Tony Allan vaig descobrir que això venia d’un costum dels llenyataires alemanys: solien donar uns copets al tronc d’un arbre venerable del bosc, com si truquessin a la porta, tot demanant permís abans de començar la seva tasca. Era una forma de presentar els seus respectes al Waldgeist, literalment «l’esperit del bosc».

A la mitologia de gran part de cultures del món apareixen personatges similars, una mena de guardians dels arbres que s’encarreguen de recordar-nos la necessitat de protegir la natura. Curiosament, les cultures on aquests mites segueixen més vius són les que ara mateix estan patint més el canvi climàtic. La cultura occidental, per contra, sembla que els ha esborrat del seu imaginari per tal de poder explotar la natura sense remordiments.

Afortunadament, no tothom viu d’esquenes al medi ambient. Hi ha persones que estan lluitant per un nou model de vida, amb i per la natura, com ara la Fundació Emys, i a mi m’agrada pensar que són, d’alguna forma, els nous guardians dels arbres.

El proper dissabte 27 d’abril la Fundació Emys celebra el segon Festinat, un aplec mediambiental per aprendre a protegir i gaudir de la natura d’una forma respectuosa. Allà hi seré fent el que més m’agrada fer: contar contes d’arreu del món. Potser alguna d’aquestes històries ens ajudi a mirar la natura amb uns altres ulls, o si més no, a pensar les coses abans de fer-les. Toquem fusta perquè l’aplec sigui un èxit, amb el permís dels esperits del bosc.

dissabte 27 d’abril a les 11:30
Festinat, l’aplec naturalista
Contes d’arreu sobre la natura
Can Moragues – Riudarenes (La Selva, Girona)
Informació i entrades: festinat.cat

Léeme en Castellano
Read me in English

La vida dona moltes voltes: quan vaig estrenar La nit de les potes d’aranya era una narradora resident a Barcelona que intentava refer el seu imaginari empordanès a través dels poemes de Carles Fages de Climent. Cinc anys després, mentre vaig resseguint per dins contes, poemes i peces musicals que la pandèmia i la situació familiar em va obligar a desar en un calaix durant molt de temps, de la finestra de casa meva veig un tros de la serra de Verdera, i si no fos perquè l’invent de l’electricitat ha anat cobrint de llums la muntanya de Roda, potser fins i tot hi podria localitzar el famós llum encantat que apareix al llibre Les bruixes de Llers i que va ser el disparador de tot l’espectacle, el que em va posar en diguem-ne, «mode creatiu».

Ara, a més, estic en «mode viatge»: m’han convidat a participar en la Setmana de narració oral per a públic adult de Valencia que organitza el Teatre Círculo de Benimaclet, i si bé és cert que al principi em feia un xic de mandra, doncs potser és un dels meus espectacles més exigents, ja que poso en dansa tota sola narració, música i poesia, haig de reconèixer que resulta especialment adient per reivindicar l’art de contar històries per al públic adult. Recordo que precisament vaig triar de títol el primer vers del poema Balada del llum encantat com una mena de declaració d’intencions, per dissuadir el públic familiar amb infants molt petits, un públic que ha anat acaparant tota la programació de contes de biblioteques i centres culturals, deixant el públic jove i adult orfe d’històries. Al meu entendre, aquesta era per a mi una forma de reivindicar que molts contes estan pensats precisament per a contar-los quan els més petits dormen: històries que seria una llàstima deixar en l’oblit, doncs requereixen una escolta adulta, o si més no, adolescent. La maniobra per descomptat no va servir per revertir la situació, però sí que em va donar la secreta esperança que després d’escoltar els contes alguns joves empordanesos potser veurien el seu paisatge amb uns altres ulls.

Si voleu escoltar aquestes històries, i també d’altres tan o més fascinants de la mà d’altres companys d’ofici: Susagna Navó, Jose Luis Mellado i Eugenia Manzanera, us recomano que del 8 a l’11 de febrer us passeu pel Teatre Círculo de Benimaclet i us deixeu sorprendre per la força de les històries contades de viva veu.

dissabte 10 de febrer a les 20h
Teatre Círculo de Benimaclet
C/ Prudenci Alcón i Mateu, 3, baix esq.
46020 València (Barri de Benimaclet)
La nit de les potes d’aranya
Espectacle en català de contes, poemes i música per a públic adult
Entrada general: 11 €